Uffa che afa...Mi manca il mare!

Los barceloneses no sabeis cómo se sufre vivendo en una ciudad de interior a 40°C cada día en pleno verano. Ir a trabajar debajo este sol aterrador que te fríe vivo. Si tienes suerte a lo mejor solo te deja atontado o aplatanado, horroroso! Lo sé hay cosas peores, pero es que hay días que no se puede ni salir a la calle del bochorno (afa que dicen los italianos) que hace.

Y yo pues claro como buena barcelonesa estoy sudando la gota gorda (nunca mejor dicho), no os podeis imaginar cuanto echo de menos el mar, es lo que echo mas de menos en este momento! Nunca habría imaginado que me llegaría a faltar así...Veramente es increible. Es que en Barcelona no nos damos cuenta, estamos tan acostumbrados a tenerlo allí que casi no le hacemos ni caso, como si no existiera, a veces yo me olvidaba que estaba, pero está.

Y el problema de estar en Bologna (que es un poco parecido a Madrid, aunque en Madrid en realidad lo tienen todavía peor, aunque yo diría que su calor es un poquito mas seco) es que aquí no hay un mar decente cerca, il mare vicio "fa cagare", pero llegados a los extremos que hemos llegado qualquier mar me parece maravilloso, la verdad es que me emocioné hace una semana cuando estuve en marina di Ravenna y hasta en Venezia sólo las gaviotas y el olorcito saladín ya te hacen que te olvides del calor homicidial de la ciudad, imaginaros que mal que estoy para decir eso!

En fin que los que podais aprovechar el mar y la playa, un poquito también para mí..

P.D.(No he podido resistir y he estado una tarde en Rimini. En contra de mis prejuicios tengo que decir que no está tan mal.)

Nuvole bianche

Ha valgut la pena aquests mesos d'espera per rodar el "famós curtmetrage", Nuvole bianche. El novembre passat vaig fer el càsting per fer de coprotagonista per aquest curt de Stefano Piciché, hem fet assatjos, han canviat l'actor protagonista (han vist més de 40 persones), hi ha hagut mil i un entrebancs, però finalment s'ha rodat!! I de quina manera, perquè teníem una troup super professional, sul set érem unes vint persones: des de Stefano Piciché (director), Vito (l'ajudant de direcció), Michele d'Attanasio (director de fotografia), Valerio Baraccani (el fotògraf d'escena), Daiana (la secretària de producció), Guido (el càmera-man) i Ilaria (la seva ajudant), Laura (la script), Tito (el tècnic de so), Corrado (l'escenògraf), Simone (l’estilista i maquillador), Davide Onnis (backstage i actor secundari), Giorgio (l'actor protagonista), Adriano i Davide (els tècnics), el claquetista, altres de producció...En resum, un equip completíssim i tots molt professionals, deixant de banda l'actor principal que uns dels dies es va adormir en ple rodatge perquè havia pillat una taja! Vosaltres sabeu què és que arribi piripi i que no s'enteri de la meitat del que li diuen?! Per la resta de l'equip aquell dia va ser un sobresforç, però són coses que passen i és que l'home en realitat no és un actor professional però el dire, Stefano, es va encaparrar amb ell així que tots vam haver d'acceptar la seva desició, és qui mana. Però a part d'aquest imprevist la resta va sortir tot bastant rodat (mai més ben dit). Per mi ha sigut una gran experiència i la veritat és que em vaig sentir "como pez en el agua". Es ben diferent d'actuar en teatre, però és molt més intens, concentrat. La base de l'interpretació al final és la mateixa, els assatjos (fonamentals) són molt semblants, però la gran diferència és que no estàs dalt d'un escenari amb la resta d'actors, ets enmig d'una escenografia amb, com a mínim, quatre o cinc persones al voltant teu, gairebé no et pots moure i si ho fas més del compte t’arrisques a surtirs fora de pla. Amb un micròfon sota o sobre teu, amb la mirada fixe d'unes persones, a l'inici desconegudes, però que pian piano es converteixen en el teu embolcall i et donen l'energia necessària per tirar endavant. Almenys així em vaig sentir jo. Has d'estar pendent de tot, del mínim detall i per això el text l'has de saber a la perfecció i els assatjos, repeteixo, són fonamentals. Has de tenir tots els sentits oberts perquè apareixeran imprevistos, et faran improvisar moviments i et demanaran de fer coses que et semblaran absurdes o impossibles. Tu has de confiar i fer el que et diuen. Sembla màgia però funciona, el cinema és ficció i això és això és el que té de bello.

Per uns dies la troupe es converteix en la teva "família", es creen vincles estrets treballant "codo a codo" i quan s'acaba ja voldries que tornés a començar...Però diuen que “tot lo bo s’acaba”. Tot i que estic contenta perquè entre altres coses m'ha servit per veure que ce la posso fare, que sóc capaç de fer aquest mestiere i que sobretot m'agrada aquest món, des de tots els seus angles. Malahuradament no només depèn de mi rimanerci o meno, però mettendocila tutta i esperanat que la sort m'acompanyi, espero que aquesta passió es pugui convertir en la meva feina.
En fi, des d'aquí dóno les gràcies a tots els que hi han participat esperant trobar aviat una "nova família" per fer néixer una altra ficció.