Floreta alla bolognese

Mi casa

2007-03-08T23:16:00.000Z

Eccomi di nuovo! Hace ya casi una semanita que estoy instalada en Overston Road, my new Englis Home! Y la verdad es que me siento como en casa...
Os voy a hacer un pequeño tour para que os hagais una idea.

Bienvenidos!

Acompañarme por favor...

Ecco qua la entrada, the entrance, my green coat, sunflowers and the stairs to up stairs (of course), but first I want intruduce you the ground floor...

Ed ecco qua il salone, living-room, lo sé, no se ve, sólo las flores de la ventana, pero merecen una especial atención, por la mañana mientras desayuno son mi vista preferida!

Y la cocina, atención al orden y a la limpieza!! Everything is tidy! Será porque mis compis de piso no son inglesas ;-)!

Y finalmente subimos. A mano izquierda el baño, con más plantitas, muy luminoso, muy bonito (pero todavía no tengo fotos). Así que nos vamos directamente a my box room! Little but very cosy...

Y hasta aquí hemos llegado... Si queréis ver más tendréis que venir a visitarme!

and "that's all folks!"

My Future Home

2007-02-25T00:47:00.000Z

He decidido que el castellano será la lengua que voy a usar (por lo menos hoy) para contar mi vida londinense. Gli italiani dovrete fare un piccolo sforzo ma sono convinta che mi capirete, così fatte un po' di pratica, i per la resta crec que tothom m'entén, si no el proper post in English! ;)

Como algunos sabéis mi primera semana en London no ha sido muy movida, aunque si he tenido tiempo para encontrar casa (fue mi cuarto día en la ciudad, un récord dicen algunos!), para empezar a ver cómo funciona esta big city, para salir a tomar algo, ir a la danza contemporánea, para conocer gente y reencontrar viejos amigos, y para echar de menos el sol y los euros (mamma mia quanto è cara questa città!). Así que dio bastante de sí!

Estos días estoy haciendo vida en Ealing temporalmente, para trasladarme a Hammersmith, my future home! Para quién conozca Londres sabrá que es una zona más que recomendable, tranquila, agradable, aunque a la vez en medio del meollo, cerca del río, de Portobello y de algún que otro parque. De hecho yo todavía no la he frecuentado, pero espero explorarla en breve y contaros con más detalle que se cuece.

Mi futura casa es una de estas casitas típicamente inglesas, de película (véase la foto de la calle overstone road), muy acojedora. En ella viven dos chicas macedonias y otra barcelonesa, así que vamos a ser pares. Mi habitación es una box room (habitación caja) y como su nombre indica es una piccola stanzetta, donde cabe sólo una cama individual (pero anchita) y una estantería. Evidentemente es muy acojedora y tiene una grande ventana que con el poco sol que se ve por aquí al menos tener luz natural se agradece!

Aquí tenéis las primeras fotos de la famosa ventana desde fuera!

From London...

2007-02-22T16:20:00.000Z

Eccomi tutti, Diana from London!!

Esto es solo pare deciros que ya tengo casa en Hammersmith y que pronto voy a actualizar conotandos mis historietas londinenses!!

Bacioni a tutti!

SPAVENTO, per fortuna solo spavento

2006-12-06T03:27:00.001Z

Barcellona è fantastica in tutti i sensi, in questi giorni stiamo vivendo la eterna primavera, c'è un clima veramente ottimo! Ma non è propio di questo che volevo parlare...

Oggi mi hanno preso per lavorare in un negozio in carretera de Sants, tra Plaça Espanya e plaça de Sants. Quelli che non conoscete la città magrai fatte fatica a situarvi e gli altri immagino ne avrete una vaga idea...Comunque è una zona trafficata con tanti negozi e negozietti, un po' come una via Independenza più lunga e più affollata, ma anche più popolare. Insomma che dopo aver portato i documenti nel posto dove lavorerò sono entrata lì vicino in un negozio di scarpe a provarmene un paio. Ho lasciato la mia borsa accanto a me e un sacchetto...Stavo già per andarmene (le scarpe non mi erano piaciute) e mentre mi legavo le mie la comessa mi dice "corre che ti stanno portando via la borsa". A questo punto mi sono lansciata in una corsa dietro la ladra (una donna 50enne) senza sapere di preciso chi fosse e dove andasse, ma l'ho becchata subito e l'ho presa al volo per la schiena mentre provava inutilmente di attraversare la strada. Mentre si lamentava "mi fai male", le ho datto un calcio urlandole "DAMMI LA BORSA!!!" gliela ho strappata dalle mani e sono tornata dal negozio con la MIA borsa come il più prezioso dei trofei. Non sapete la adrenalina che mi è salita quando le ho corso dietro, sono diventata un orco, con un'energia pazzesca! Ed è che non era solo per me, mi sono caricata per tutte le volte che hanno rubato a qulacuno! (come Fra, Saretta, Pablo...) Sono rientrata nel negozio e quasi tremavo dello spavento e lo scarico di energia. Per fortuna mi sono portata solo uno spavento ma anche la soddisfazione di aver becchato la ladra!

Speriamo almeno la prossima volta ci pensi due volte prima di prendere una borsa e a tutti mi raccomando, state molto attenti!

London en colores, AZUL, VERDE y ROJO

2006-10-21T17:11:00.000+01:00

Ajetreo, tube, gente de todos los colores, "es como un anuncio de Benetton" me dice Pablo. Y tiene razón. Se oyen todas la lenguas imaginables...Y yo me siento abierta, receptiva, aunque pequeñita a la vez. Pero siento que necesito nutrirme un poco de todos ellos. Sorprendentemente hace sol y calor por la época del año en la que estamos. Esta es una Londres desconocida para mi, London en colores!

Me dejo engullir por la gente, los locales, galerías, bares y restaurantes del Soho al Covent Garden. Música live... luces, coches, ruido, autobuses, movimiento! Pero también tengo momentos de relax en unas acojedoras "golfes" de Ealing Common.

Liverpool Street, Spittafields, Brick Lane, Lloyd's, cruzo el Millenium bridge con luces violáceas en el cielo y la ciudad cambia de vestido y parece que encienda velitas. Tate Modern, cómo me gusta éste sito! Siempre tiene algo nuevo para sorprenderte. Me encanta el ambiente y de noche aún más. Vistas espectaculares sobre el Tamesis.

Repito Spittafields, esta vez con mercadillo incluido, qué vidilla! Me paran por la calle para hacerme fotos para una revista, soy un bicho raro en Londres con mi abrigo verde! Aunque me gusta ser distinta a los demás, "lo bueno está en la diferencia"! Pasan muchas cosas en esta ciudad. London me da estímulos, muchos. Algo que no me da ahora mismo Bologna, en realidad aquí tengo que buscarlos debajo de las piedras...

Me prierdo en Little Venice, cenita y desahogo. Ealing me gusta, es como un pueblo en un sito indefinido, es muy cinematografico (en todos los sentidos). Richmond y otra vez cerca del río. Haven arms, nos encontramos en este pub del barrio con Dani y unos ingleses para tomar pints. Entiendo casi toda la conversación en inglés pero me siento incapaz de intervenir, la proxima vez... El gris empieza a reapoderarse de la ciudad. Vida casi cotidiana, noodles para comer. Gran reencuentro con Anna en Liverpool street y nos tomamos unas half pints en el pub The Water Poet y nos ponemos al día de todo, qué ilusión volver a verla! Tube, vuelvo a casa y cocino. Me gusta Charlotte's Place. Sofá y se acabó. ¿O acaba de empezar? London Calling.

Piccolo incidente

2006-10-12T17:34:00.000+01:00

Ieri tornando dalla mia solita visita su internet a Giurisprudenza, ho ripreso la mia bicicletta, ci sono salita e ho cominciato a scendere per via Zamboni. Ho visto due biciclette che si avvicinavano in direzione opposta alla mia, pero benché la pista ciclabile non sia molto larga ho pensato che ci stavamo tutti. La cosa che non ho preveduto è che una maledetta macchina o macchinota nera gigante e di una marca molto costosa (non voglio fare pubblicità gratuita) non si sarebbe fermata al mio passo. Il risultato è che le bici che salivano e la macchina che veniva dalla mia sinistra mi hanno fatto un sandwich e la macchina senza fermarsi mi ha fatto cadere per terra!! Al chè si sono fermate due moto che passavano dii là per sapere se stavo bene. Anche il tipo della macchinota è sceso, ma vedendo che stavo più meno bene è andato diretto a guardare se il suo gioiello si era fatto qualcosa. Al che io me ne sono andata sotto gli sguardi di tutta la via.

Il problema è che le biciclette dovevano passare per la mia sinistra e non per la mia destra come hanno fatto incastrandomi con la maledetta macchina!! Insomma... e poi mi diccono che sono io quella che guida temerariamente! Si un po' è vero, ma stavolta no!!

Comunque sto bene, per fortuna tutti andavamo a poca velocità ma lo spavento me lo sono presa e poi mi sono messa a piangere (di nuovo si, scusate ma sono sensibile in questi giorni) perchè mi sono sentita tanto insignificante, tanto piccola, poca cosa, non considerata...come uno sputo. Lo so, magari sono esagerata ma mi sono sentita così, che ci volete fare. Peccato di non aver graffiato la macchinota! Si, sono un po' maliziosa, ma lui se lo meritava!

Vabbè, per questa volta alla fine mi è andata bene, ho un colpeto nel ginocchio e mi è saltato lo smalto di un'unghia. Ok, avrò più cura e sarò più attenta quando guidi ma anche gli altri potrebbero avermi un po' in considerazione, no?!

Mi sento così

GRIGIO

2006-10-07T16:52:00.000+01:00

Oggi giorno grigio, ed io mi sento come il giorno, un po' triste, un po' giù. A me la pioggia e questo tempo non mi fanno bene, non cresco come le piante, nom mi purifica come l'ambiente... anzi, mi fa stare male. Piango. Piango perché ho detto che vado via di casa dopo Natale. Mi dispiace pensare che devo andar via da questa città ma allo stesso tempo non ce la faccio più, sono stufa dei punkkebestia di merda e i suoi maledetti cani, sono stufa della gente che festeggia le lauree, sono stufa di tanti archi che non ti lasciano vedere il celo, della provincialità di Bologna... E so che poi mi mancherà tutto questo, la gente, andare in bicicletta, gli aparitivi, le serate improvisate, leggere sul divano con la coperta, guardarmi un film con qualcuno che apprezzo accanto, cucinare la tortilla, i tortini o fare il tiramisù...anche i turni di pulizia e arrabbiarmi per la sporcizia o il disordine di casa! Ma magari è arrivato il momento di cominciare a slegarmi di questa vita i pensare ad una nuova, non so se a Barcellona o da quelche altra parte, vedo il mio futuro come la giornata di oggi, grigio, nuvoloso...non voglio pensarci, vorrei rimanere a letto e non pensare a niente..."Tutto farà il suo corso, tutto andrà bene, lascia fluire e tutto si rimetterà a posto" magari fossi così facile! Mi viene l'angoscia se ci penso...

"E un mondo dificile... che vita intensa... Felicità a momenti e futuro incerto" dice Tonino Carotone. Proverò a godermi i momenti di felicità che ancora mi puo regalare Bologna e la mia gente. Piango ancora.

Mmmm, com m'agrada Barcelona...! / Mmmm quanto mi piace Barcellona...!

2006-09-25T23:50:00.000+01:00

M'agrada Barcelona, m'agrada molt. M'agraden els seus aires, els colors, la gent, els nois (serà que no estic acostumada a ells, però els trobo tots tan guapos i interessants...!). M'agrada trobar-me amb els amics, retrobar-me amb la família... Sortir de festa, sobretot quan és festa major i encara sembla estiu! M'agrada passejar-me per Gràcia. Vaig a dinar a un restaurant mexicà amb un amic i després anem al cine, als Verdi (V.O. de tota la vida) em recorden la Cineteca, però no sento enyorança. "Water" (Agua), un film tant dur com interessant i necessari, almenys per nosaltres ignorants occidentals que tenim una idea "inventada" de l'Índia. Ploro amb la pel·lícula en els moments més impensats, últimament estic hipersensible i ploro amb qualsevol pel·lícula! Sortim i em trobo l'Eduard, un vell amic de l'escola. Em perdo pels carrerons i les places del meu barri preferit. M'aturo a fer una orxata, l'última de la temporada. Fa solet, calor, s'està de fàbula! Després de la pluja del dia anterior que ens va deixar sense concerts perduts pels bars del Born. Passo pel carrer santa Àgata, m'aturo a l'aparador de Zucca, ja no hi són les meves arracades. Llàstima, era com si hi hagués un trocet de mi al cor de Gràcia. M'endinso pel carrer Carolines, fantàstica la casa Vicens! Gaudí és únic. Torno a casa. Baixo al centre per trobar-me amb la Mar, vespre de Mercè i BAM, ens asseiem davant del MACBA, sempre vital, en moviment. Plaça Universitat, Marina i Mar (l'altra). Recuperem energies amb un entrepà i una amanida al Fidel (com m'agrada aquest local!) i parlem dels nostres projectes. Ens submergim en els concerts sense saber ben bé quin triar. Rambla del Raval, concertillo d'un grup argelí que no ens acaba de convèncer i ens apalanquem, però per casualitat ens topem amb una batucada (improvisada?) a plaça de Sant Agustí que ens anima la nit. Tornem a la rambla del Raval i ens cansem també del grup francès per acabar al Sifó, animat bar musical (nou per mi). M'encanta la decoració, la música, els colors i els sofàs. La gent va una mica passada de voltes o nosatres massa tranquils...Em truca la Maria de Madird que s'apunta amb la Tània a fer l'última copa aquí. Uns guiris ens volen treure a ballar però noaltres estem de tranquis xerrant de les nostres coses. Torno tard a casa però quin dia tan intens i divertit, diumenge barceloní 100%. M'encanta la meva ciutat!

Dilluns festiu, dia de la Mercè, fa sol i calor. Ja estem a la tardor però em sento com a ple estiu. Faig el bermut al Chiringuito de la Barceloneta, enmig d'estrangers i gent que aprofita el dia de festa per venir a prop del mar. M'agrada l'olor del mar. Ens posem al dia amb la Clara davant d'una birreta i unes olives. La truquen de la feina. Saludo el mar i me'n torno pels carrers estrets de la Barceloneta. Roba estesa, m'imagino si Nàpols se li assemblarà...Em trobo amb la Mireia, voltem per la meitat dels restaurants del Born, impossible trobar una taula en una terrasseta amb un dia com avui! Fem un salt del Born al Gòtic, la Tete tancada, el Venus ple, ens perdem pels carrerons i acabem en un clàssic, econòmic i que no falla mai, l'Oviso a la plaça del tripi (oficialment George Orwel). Faig una visita al pis nou de la Maria i la Tània (sóc la primera visita!), bellissimo! Entre carrer Ample i Escudellers. Condecoració de les Creus de Sant Jordi al Gran Teatre del Liceu (retrobo els meus companys de feina, em sento quasi com a casa), l'avi és un dels protagonistes, felicitats avi! I acabem sopant a casa d'un comte entre periodistes i gent d'alta societat, no és el meu lloc però no em sento incòmode. Nit rodona, dies plens.

M'entusiasme Barcelona!

Indignar-se

2006-09-21T16:01:00.000+01:00

Es injust que et robin la roda de la bici o la càmera de fotos i que t'hagis de passar tot l'estiu currant per comprar-t'en un altra. Es injust que algú estimes visqui lluny de tu. Són injustes les mentides. Es injust que el teu company de pis s'acabi la teva Nutella. Es injusta la traicio, és injust haver de fer fotocòpies quan no és la teva feina, és injust que t'ignorin, que et facin patir...Es injust que et facin esperar més de 20 minuts. Es injust que no et paguin el que et deuen. Es una llàstima deixar de creure en l'amor. Son improponibles els preus dels pisos. Es una putada que plogui tot el cap de setmana sense parar (48 hores). Ja sé que hi ha tantes altres coses molt més injustes que totes aquestes: que et violin, que et matin, morir jove per una malatia, passar fam, no tenir feina, ni casa, ni familia, ni amics...que es faci qualsevol tipus de guerra ( sempre injustificables, inecessàries), que es mati per fanatisme, religió...qualsevol tipus de discriminació, els desastres naturals o provocats. I m'indigno molt davant totes aquestes injustícies, desgràcies i averracions. Però com que de moment no puc aturar una guerra, curar un malalt terminal o alimentar tots els nens que passen gana, per ara intentaré lluitar per les meves petites injustícies i les d'aqueslls que m'envolten.

Per sort però també hi ha dies de sol, persones meravelloses, projectes fantàstics, moments inesperats i amors per somiar! Mil i una coses per il.lusionar-te...Cada dia té una música diferent, un matis divers en el color..."la alegría de vivir". Que ningu es preocupi que estic la mar de bé, però tenia ganes d'indignar-me una mica, tutto qui.

L'estate è finita

2006-09-15T18:07:00.000+01:00

Ultimi giorni d'estate, comincia a "frescheggiare", magari ancora ci sarà qualche giorno di mare...ma sarà in più. L'estate vera è finita.

Treni che arrivano, treni che partono, vengono e vanno...valigie di qua e di là. Una macchina parcheggia, la famiglia torna dalle vacanze, ormai finite. Ultime passeggiate sul lungomare, si sfumano come i colori del tramonto nei ricordi di quelli che rientrano. Ultime notti di spiaggia con gli amici, ultime feste all'aperto, si balla. Gli amanti si salutano alla prossima, non sanno dove sarà. Le coppiete estive piangono, fino l'estate prossima. Ultima chiamata prima di partire, o di rientrare. Gente che viene, gente che va. Primo giorno di lavoro, rincoglionimento. Metropolitana, stress. L'abbronzatura comincia ad andare via. Rincontri, baci, foto, feste, lavoro. Aperitivi e giardini margherita. Tutto torna, tutto riinizia. Si chiude il cerchio e comincia da capo. Nuova staggione. L'autunno chiama a la porta.

"La coperta è gelata el'estate è finita, buonanotte, questa notte è per te..." canta De Gregori.

Barcelona dopo la pioggia, nel mio ultimo giorno di vacanze.

La Mostra in foto

2006-09-06T12:11:00.000+01:00

Hawke con Catalina Sandino Moreno arrivando alla Sala Garnde e i giornalisti che si inginocchiano davanti a loro

Hawke dopo la proiezione acclamato dal pubblico

La troupe giapponese

Due dei grandi

I mitici leoni, 63 questo anno

Luci (magari delle stelle che ospita) al Excelsior, tramonto

63.Mostra internazionale d'arte cinematografica

2006-09-05T15:21:00.000+01:00

Come cambiano le cose in tan solo un anno! Vabbè, magari non tanto, pero io ho vissuto qualche piacevole cambiamento. L'anno scorso ricordo che mi guardavo le conferenze stampa della Mostra su un canale dedicato al cinema, i comenti dei reporter sui film, le interviste...E guarda caso, quest'anno c'ero anche io! Uno dei presentatori di questo canale l'ho avuto a fianco in una festa Vip, che la verità devo dire era un po' noiosa, questi famosi non sanno divertirsi!

Il giorno prima, di sera, una mia collega della Cineteca mi aveva chiamato per dirmi che c'era un posto libero per una notte al Lido nella casa dove si ospedava lei e se volevo acompagnarla. Ovviamente non ci ho pensato due volte e la mattina dopo sono partita con lei per il festival di cinema più importante d'Italia e uno dei più acclamati a livello europeo!

Venezia di suo ha un fascino insuperabile, e anche il Lido, scenario di famosissimi film, ha qualcosa di magico...con le casette per i bagnisti, le strade lunghe e il mare intorno! Lì si mescola un ambiente molto particolare, eleganza e glamour accanto al sudore dei giornalisti che corrono con la macchina fotografica o il block notes tra proiezioni e conferenze stampa. Poi c'è il pubblico, sono quelli più rilassati, che normalmente vengono per una giornata a vedere quelche proiezione o soltanto per vivere un po' questa aria di cinema che si respira in tutta l'isola e chissà, magari beccano la sua star preferita che sflia sul tanto desiderato tappeto rosso. Io ero un po' in mezzo di questi due gruppi (ma mi sarebbe piaciuto essere nel primo chiaro, ma tutto arriverà...e non vi preocupate che quando arrivi il momento mi ricordero di tutti voi ;)), avevo un pass giornalero e accedevo un po' dovunque, ho anche lavorato un pochino, ho fatto un incontro con un producer spagnolo che interessava alla cineteca, ma ho avuto anche tempo di farmi una passeggiata sulla spiaggia e anche un mezzo tuffo, fino il ginocchio, onesto.

Il momento che mi sono sentita più "pubblico" è stato quando sono andata a vedere The hottest state d'Ethan Hawke. Ho beccato la proiezione della prima dove c'era lui, gi attori protagonisti e tutta la troupe, una figata! Il bello è che dopo puoi esprimere se ti è piaciuto o meno ai suoi artefici in diretta. Il film è una bella e drammatica storia d'amore adolescente molto ben riuscita. Io mi sono commossa, ho addirittura pianto (che ci vuoi fare sono sensibile e di lacrima facile), e ho vissuto con i protagonisti da vicino le sue aventure nello schermo, una bellissima esperienza! Era quasi come se fosse al teatro, ma diverso, non so se mi spiego. Ovviamente Hawke era uno degli idoli che ho avuto nella mia adolescenza, per fortuna pero sono cresciuta e non mi impressiona più di tanto vederlo adesso, ma fa piacere lo stesso, più che altro perche è una cosa fuori del quotidiano. La giornata si è conclusa con la proiezione della fantastica Paprika un film d'animazione giapponese di Kon Satoshi (sempre con lui presente in sala), complesso ma con un immaginario ricchissimo.

Questi due giorni sono stati il cocktel perfetto per non sclerare dopo le vacanze e fare più rilassata la transizione verso la routine bolognese.

Silencio multitudinario

2006-08-29T17:34:00.000+01:00

Hoy asistí a una escena sorprendente. En el pasillo que va de la linia azul del metro a los FGC, hay uno de los espacios para los músicos de calle y hoy había uno que tocaba una conocida melodía de Mozart con flauta de pan. La gente caminaba como normalmente, a ritmo acelerado pensando en sus cosas, intentando no llegar tarde al trabajo o apurandose para llegar a casa, quién sabe. Lo curioso es que nadie hablaba, sólo se oían los pasos acelerados que se mezclaban con las notas de la flauta, casi se podía oír el "silencio" de la gente, algunos parecía que tarareasen la melodía, otros sólo escuchábamos sorprendidos la armonía perfecta del momento, todo parecía estar en sintonía.

Son estremecedores estos momentos de silencio multitudinario, asisití a otro no hace mucho en Piazza del Campo de Siena, cuando se hizo un silencio de unas 20.000 personas, mientras los caballos se preparaban en la "mossa" para empezar la famosa carrera de la fiesta del Palio.

La Perruqueria

2006-08-26T16:34:00.000+01:00

És tot un món això d'anar a la perruqueria, almenys per mi que només hi vaig un parell de cops a l'any.

Per començar pots triar d'anar a la primera que se't presenti, la que tinguis a prop de casa, la que et recomani l'amiga o la de sempre. Jo he optat per la de sempre, que en relaitat aquest "sempre" és un dir, tot i que entre pitus i flautes ja fa 3 o 4 anys que només vaig allà. Es una d'aquestes moderniquis amb parets de colors, miralls de disseny, perruqueres a l'ultima moda i tot amanit amb bona música. A mi la veritat és que m'agrada, m'agrada molt, sobretot perquè és original, diferent i ho fan bé sense fer-te pagar preus desorbitats. Però sigui com sigui és sempre una perruqueria i jo el problema que tinc és que els hi tinc una mica de pànic. Gairebé com la visita al dentista!

Primer et fan asseure mig reclinada en les cadires súper còmodes per rentar-te els cabells, però com n'és d'incòmode la cosa on has de recolzar el cap! Jo no ho entenc, amb la de coses que s'inventen avui en dia, per favor, que algu faci un recolzacaps còmode! Els primers tres minuts dius, bueno no s'està tant malament...però quan t'ensabonen el cap per segona vegada comences a notar que tot se t'adoloreix i ja no diguem si et posen l'acondicionador, et pots despedir de les cervicals, és una tortura!! En fi, un cop passada aquesta fase, si aconsegueixes passar-la, t'aixugen una mica els cabells i et posen la mena de capa al revés que normalment es passen tant apretan-te el coll que tens perill de tornar-te lila i ofegar-te si no tens el coratge de afluixar-t'ho una mica. I ja no vull pensar quan a més a més t'afegeixen aquells pesos sobre els ombros, de nou la tortura. Va bé, pensem en el costat positiu que així no t'omples de cabells, d'acord. Però i què me'n dieu del fet que no pots moure els braços? Els tens allà sota la capa amagats i si ets una persona com jo que gesticula quan parla ho tens malement, has de vigilar a no donar-li un cop a la panxa a la perruquera! I ja quan arribem al tall no sé si dir que és la pitjor part. Evidentment tu els has dit abans què volies que et fecin, que et tallessin les puntes, el serrell així, l'escalat aixà...Jo crec que ells no senten res, et diuen que sí perquè tu estiguis, content, callat i amb les mans quietes, però després fan el que els hi dóna la gana. Tot depèn del dia que tenen; si estan inspirats, de bon humor, cansats o nostàlgics qui se'n sent són els teus cabells. El millor seria dir-li fes-me el que vulguis, almenys així després un no es podria queixar, però jo no m'he atrevit mai. A mi aquest cop m'ho han fet prou bé, he tingut la sort que m'ha escoltat (una mica), però contràriament al que passa normalment que et tallen més del que tu vols, m'ha deixat el cabell massa llarg, gairebé no m'ha tallat les puntes i en canvi el serrell ben curtet! En fi...Ah, i després encara et diuen: "ostres que guapa que estàs ara, et queda super bé aquest pentinat, mira quin tall més maco!", ells contents amb la seva obra i tu que intentes somriure i dir que sí miran-te al mirall mentre penses per dintre: "Déu meu semblo un adefessio!". I surts d'allà pensant en quan i com et rentaràs els cabells en apena arribis a casa...El temps per acostumar-te al nou pentinat i no fer un bot cada cop que et mires al mirall té una mitjana de 5 a 10 dies.

Aixi que ja ho sabeu, si voleu emocions fortes aneu a la perruqueria, perquè és tota una aventura, almenys indiferents no us deixarà, us ho asseguro!

Splendida Sardegna

2006-08-06T02:08:00.000+01:00

Si hace unos días me quejaba del calor y que me faltaba el mar, estos días en Sardegna han sido una cura maravillosa!

Playas desiertas, sol (aunque también viento, lluvia y desgraciadamente algún incendio), aguas cristalinas, grutas, murales, noches en la playa, estrellas fugaces o stelle cadenti, amor, Miraggio, fiesta y relax...Un cóctel perfecto para empezar las vacaciones.

Sardegna es como un paraíso terrenal, si me pidieran que describiera cómo imagino el paraíso para mi sería así! Y es que no sólo el mar y las playas son fantásticas, también las montañas, la vegetación, la gente, las costumbres y la comida, porque se come de maravilla! Además es una isla relativamente virgen y esto tiene su atractivo... A lo mejor no tendría que hacer tanta propaganda que ya me veo que el próximo verano nos encontramos todos en la isla italiana!

Me encantó también el sardo, es como una mezcla de catalán, castellano antiguo y gallego, es genial porque se entiende! En la isla sonaba un montón Me voy de Julieta Venegas y me hace gracia porque el leitmotive de la canción que dice: "Qué lástima pero adiós, me despido de ti y me voy..." , mis amigas sardas se lo hacian suyo cantando "Sa lastima...", y es que realmente es una lengua de lo más cercana.

Y otra cosa curiosa es que estando allí rememoré vacaciones pasadas de pequeñita en Menorca, Mallorca, y la Costa Brava, nuestros ex-paraisos tengo que decir porque estos sí, de virgen y aguas cristalianas desgraciadamente les queda poco.

Aunque como las estrellas, mi visita en tierras sardas fue fugaz, valió mucho la pena! Sólo que ahora "non vedo l'ora di tornarci"! Già mi manca il mare della Sardegna...Credo che ogni anno ci dovró andare per una cura di mare! Grazie Chicca, Davide e il resto di persone che hanno fatto che questa fosse per me una splendida vacanza. Adiosu (que dicen en sardo)!

Uffa che afa...Mi manca il mare!

2006-07-20T17:19:00.000+01:00

Los barceloneses no sabeis cómo se sufre vivendo en una ciudad de interior a 40°C cada día en pleno verano. Ir a trabajar debajo este sol aterrador que te fríe vivo. Si tienes suerte a lo mejor solo te deja atontado o aplatanado, horroroso! Lo sé hay cosas peores, pero es que hay días que no se puede ni salir a la calle del bochorno (afa que dicen los italianos) que hace.

Y yo pues claro como buena barcelonesa estoy sudando la gota gorda (nunca mejor dicho), no os podeis imaginar cuanto echo de menos el mar, es lo que echo mas de menos en este momento! Nunca habría imaginado que me llegaría a faltar así...Veramente es increible. Es que en Barcelona no nos damos cuenta, estamos tan acostumbrados a tenerlo allí que casi no le hacemos ni caso, como si no existiera, a veces yo me olvidaba que estaba, pero está.

Y el problema de estar en Bologna (que es un poco parecido a Madrid, aunque en Madrid en realidad lo tienen todavía peor, aunque yo diría que su calor es un poquito mas seco) es que aquí no hay un mar decente cerca, il mare vicio "fa cagare", pero llegados a los extremos que hemos llegado qualquier mar me parece maravilloso, la verdad es que me emocioné hace una semana cuando estuve en marina di Ravenna y hasta en Venezia sólo las gaviotas y el olorcito saladín ya te hacen que te olvides del calor homicidial de la ciudad, imaginaros que mal que estoy para decir eso!

En fin que los que podais aprovechar el mar y la playa, un poquito también para mí..

P.D.(No he podido resistir y he estado una tarde en Rimini. En contra de mis prejuicios tengo que decir que no está tan mal.)

Nuvole bianche

2006-07-04T17:01:00.000+01:00

Ha valgut la pena aquests mesos d'espera per rodar el "famós curtmetrage", Nuvole bianche. El novembre passat vaig fer el càsting per fer de coprotagonista per aquest curt de Stefano Piciché, hem fet assatjos, han canviat l'actor protagonista (han vist més de 40 persones), hi ha hagut mil i un entrebancs, però finalment s'ha rodat!! I de quina manera, perquè teníem una troup super professional, sul set érem unes vint persones: des de Stefano Piciché (director), Vito (l'ajudant de direcció), Michele d'Attanasio (director de fotografia), Valerio Baraccani (el fotògraf d'escena), Daiana (la secretària de producció), Guido (el càmera-man) i Ilaria (la seva ajudant), Laura (la script), Tito (el tècnic de so), Corrado (l'escenògraf), Simone (l’estilista i maquillador), Davide Onnis (backstage i actor secundari), Giorgio (l'actor protagonista), Adriano i Davide (els tècnics), el claquetista, altres de producció...En resum, un equip completíssim i tots molt professionals, deixant de banda l'actor principal que uns dels dies es va adormir en ple rodatge perquè havia pillat una taja! Vosaltres sabeu què és que arribi piripi i que no s'enteri de la meitat del que li diuen?! Per la resta de l'equip aquell dia va ser un sobresforç, però són coses que passen i és que l'home en realitat no és un actor professional però el dire, Stefano, es va encaparrar amb ell així que tots vam haver d'acceptar la seva desició, és qui mana. Però a part d'aquest imprevist la resta va sortir tot bastant rodat (mai més ben dit). Per mi ha sigut una gran experiència i la veritat és que em vaig sentir "como pez en el agua". Es ben diferent d'actuar en teatre, però és molt més intens, concentrat. La base de l'interpretació al final és la mateixa, els assatjos (fonamentals) són molt semblants, però la gran diferència és que no estàs dalt d'un escenari amb la resta d'actors, ets enmig d'una escenografia amb, com a mínim, quatre o cinc persones al voltant teu, gairebé no et pots moure i si ho fas més del compte t’arrisques a surtirs fora de pla. Amb un micròfon sota o sobre teu, amb la mirada fixe d'unes persones, a l'inici desconegudes, però que pian piano es converteixen en el teu embolcall i et donen l'energia necessària per tirar endavant. Almenys així em vaig sentir jo. Has d'estar pendent de tot, del mínim detall i per això el text l'has de saber a la perfecció i els assatjos, repeteixo, són fonamentals. Has de tenir tots els sentits oberts perquè apareixeran imprevistos, et faran improvisar moviments i et demanaran de fer coses que et semblaran absurdes o impossibles. Tu has de confiar i fer el que et diuen. Sembla màgia però funciona, el cinema és ficció i això és això és el que té de bello.

Per uns dies la troupe es converteix en la teva "família", es creen vincles estrets treballant "codo a codo" i quan s'acaba ja voldries que tornés a començar...Però diuen que “tot lo bo s’acaba”. Tot i que estic contenta perquè entre altres coses m'ha servit per veure que ce la posso fare, que sóc capaç de fer aquest mestiere i que sobretot m'agrada aquest món, des de tots els seus angles. Malahuradament no només depèn de mi rimanerci o meno, però mettendocila tutta i esperanat que la sort m'acompanyi, espero que aquesta passió es pugui convertir en la meva feina.
En fi, des d'aquí dóno les gràcies a tots els que hi han participat esperant trobar aviat una "nova família" per fer néixer una altra ficció.

Diana la presentadora

2006-06-27T19:00:00.000+01:00

Última notícia: demà m’estreno com a presentadora-entrevistadora en un programa d’una web-tv! No us epereu el màxim, però espero que sigui divertit per tots! Presentarem el nou disc de Frankspara entre altres coses...

Última noticia: mañana me estreno como presentadora-entrevistadora en un programa de una web-tv! No espereis el maximo, pero espero que sea divertido para todos! Presentaremos el nuevo disco de Frankspara entre otras cositas...

Ultima notizia: domani è il mio esordio come condutrice-intervistatrice su un programma di una web-tv! Non aspettarvi il massimo, ma spero sarà divertente per tutti! Presentaremo il nuovo cd di Frankspara e altro...

No us ho perdeu! Appuntamento: mercoledì 28 dalle 22h su www.telekingfreak.com

COLLEGATI E SE VUOI PARTECIPA ALLA TRASMISSIONE INTERVENENDO IN DIRETTA CON SKIPE INSERENDO NEI TUOI CONTATTI TELEKINGFREAK. INTERVIENI TELEFONANDO O ATTRAVERSO LA CHAT....

Per més informacio sobre el nostre jove artista

www.frankspara.co.uk

Par Tot (per tothom)

2006-06-16T15:25:00.000+01:00

Dissabte passat els carrers de Bologna van ser inundats (en el bon sentit de la paraula) per una riuada de mil artistes! I és que cada any, ara en fa cinc, a primers de juny té lloc la "Par Tot Parata"que en dial.lecte bolognès seria: desfilada per tots/tothom. Des de les 16h de la tarda fins les 21h del vespre (en realitat la festa va seguir fins altes hores de la matinada) desfilen pels carrers centrals de Bologna tota mena d'artistes, músics de tots els gèneres, ballarins, actors, clowns, artistes de carrer...que conviden a la gent que observa des de la vorera a endinsar-se en aquest gran mar de festa. Realment és una experència única, tant de públic com de participant i us ho puc assegurar perquè ho he viscut des dels dos costats. Des del mes de març es fan a la ciutat tota mena de cursos/tallers gratuits oberts a tothom on es treballa el que es posa en comú aquest dia tan especial. Jo vaig fer un taller anomenat "La memoria del futuro" i el nostre contribut a la festa fou molt particular anàvem amb un carretó ambulant amb una taula, una cadira i una màquina d'escriure i convidàvem a la gent a pujar a escriure els seus pensements. Cada missatge que la gent ens deixava el lligàvem als globus que portàvem i al final de la festa, vam decidir a les 23.33h, vam fer volar els globus amb els missatges...Aixi que no us estranyeu si n'arriba algun...Tan de bo! Va ser molt bonic i poètic, i una amiga meva (la Chicca, que raro) va plorar i tot! Aixi que ja ho sabeu l'any que ve no us ho podeu perdre.

Volver, tornare, tornar

2006-06-03T11:53:00.000+01:00

Bueno, bueno, que bueno el nuevo film de Almodóvar! Quién todavía no haya visto Volver ya sabe qué hacer este fin de semana largo. Ultimamente me he empapado del director manchego, le acaban de dedicar un ciclo aquí en la Cineteca de Bologna y otro en la Cinémathèque de París, a parte de una exposición que quién tenga la posibilidad de verla que no se la pierda! Yo me he vuelto una fan y eso que todavía me quedan algunas de sus películas para ver. Genial una de sus primeras Entre tinieblas (1983), la recominedo. Y con Volver creo que a llegado a lo más alto, madurez a todos los niveles! Las actrices estan fenomenales, ahora tengo que comerme todas las palabras negativas que he dicho sobre Penélope Cruz, aquí me quito el sombrero, me encantó! Pero no sólo ella, están todas que se salen. Increible también la transformación de Blanca Portillo, no la había ni reconocido! Fui a verla con Chicca y la cosa más divertida es que las dos lloramos en los mismos momentos, y es que Pedro sabe tocar la fibra sensible...aunque no deje de lado el sentido del humor, incluso en las situaciones más trágicas del film! Y sabe hablar tan bien de las mujeres y de las relaciones humanas...me atrevíria a decir que es casi un nuevo Shakespeare! Todavía al día siguiente de haber visto la película no me quitaba las imagenes y los personajes de la cabeza...

"Todo queda y todo pasa" decía Serrat, yo añadira "todo vuelve", como yo, aunque sólo para un par de días, vuelvo a Barcelona!

http://www.cinematheque.fr/
www.cinetecadibologna.it

2006-05-29T19:07:00.000+01:00

Massima espressione della felicità

Che bella è la vita a quattro anni e mezzo!

La bicicletta del destino

2006-05-29T12:25:00.000+01:00

Voi credete nel destino, nel al di là o negli angeli? Io mi sa ci comincio a credere...Una settimana fa, quando sono rientrata a Bologna, la prima cosa che ho fatto (come al solito) appena sono arrivata è stato controllare lo stato della mia ben voluta bicicletta ma per la mia sorpresa e disgrazia l'ho trovata senza la ruota davanti: me l'avevano rubata! Per quelli che magari non lo sanno, Bologna è una città dove la maggior parte della gente si muove in bicicletta, ed io non sono meno, ma questo comporta anche il suo traffico illegale e come vedete ne ho sofferto le conseguenze. Insomma, quel giorno potete immaginare il mio livello di arrabbiatura e il gran senso d'impotenza. Il giorno dopo mi sono alzata prestissimo per andare a fare la baby-sitter e quando ho lasciato il bambino in asilo sono dovuta andare (ovviamente) a piede in Cineteca. Invece di fare via dei Mille e poi via Marconi (vie principali) ho preferito fare i vicoletti mentre mangiavo i miei biscottini mattinali. Ed è sato in quel momento che l'ho vista; era una bellissima bicicletta Olympia, addirittura con cestino e senza catena! Era lì, leggermente appoggiata che mi aspettava e sorrideva. Io stavo per scoppiare a pianggere! Mi sembrava di essere in un sogno, ma invece no, era reale e non c'era nessun padrone alla vista. Quindi dopo essere ferma davanti lei per un paio di minuti ho deciso salire. Non potete immaginare la felicità che ho provato in quel instante! E da quel giorno siamo diventate inseparabili, abbiamo cura l'una dell'altra e mi accompagna ovunque. Non so a chi devo ringraziare questa mia nuova amata bici, ma almeno ve lo racconto a voi e qualche giorno ve la presenterò...

El Barça és el millor que hi ha

2006-05-26T12:01:00.000+01:00

Uffa, che difficile cominciare...De fet no sé si escriure en català, en castellano o in italiano! Mah, si vedrà.

Com tots sabeu ara fa una setmaneta el Barça va guanyar la seva segona copa d'Europa i jo hi era!! Que bo poder dir d'aquí a uns anys "jo hi vaig ser"! La Tour Eiffel encara tremola de la festassa que vam fer els catalans, tot i que en realitat no tots érem catalans i és que aquest Barça desperta moltes passions internacionals. Al Stade de Farnce, asseguts als graons del meu costat tenia a un parell de nois probablement d'origen marroquí que seguien amb tanta emoció el partit i cantaven amb nosaltres encara que sense entendre massa bé què corejàvem, però és que aquella nit érem tots barcelonistes, no importava d'on veniem o qui érem. Ens unien els colors d'una bandera i els crits a una d' "olele olala ser del Barça és el millor que hi ha!". I a mi fins i tot em saltava alguna llagrimeta de tantes emocions juntes! I com diuen que una imagen vale mas que mil palabras aqui us en deixo constància:

2006-05-25T14:04:00.000+01:00

Comincia il mio blog...